12
2010
Agora yía tiempu del destín
Mueitas veigadas, sobrutóu cuandu acabamos etapas na nuesa vida, ou mas bien, cuandu cruzamos deillas esquinas, paramos a pensare.
Unas veigadas chevámoslo bien, outras nun tantu, esti xeitu fae que agora mesmu entame albidrare. Esu nesti momentu nun yía lu más afayadizu.
Atalantandu sobru la mía vida, camentu alrodiu las cousas bonas que fice nos cabeiros años, daste cuenta que las cosas bonas, bonas tan feichas; peru tamién algamas el momentu nel que piensas los feichos que nun ficisti. Albidras la camada cousas que quedaron na borrina´l escaezu.
Cousas que siempres quisisti facer peru que... nun purque la vida te deixara, sinon purque las deixas dir.
Y agora qu´el tiempu pasa, que tolas cousas que deprendisti na ifacia tropiezan cuna rïalidá, qu´alviertes que na yía lu que t´amosaron, entamas da-ye tornas a la tiesta.
Anguañu ensín na fixu, ensín destín, siéntome derrangáu pur lluchar escontra min y escontra tolu deprendíu. Peru agora sientu que pa mueitas d´esas cousas ya yía tarde.
Deillas cousas danme mieu, asina que lu meyor yía sigire talu cumu ta. Nun me fiu nin de la mia solombra. Sientu cumu un malfaer, cumu si el destín afalagárame cun dalgu bonu y tuviera que deprender daqué que nun pescanciu aínda.
Lluchu, peru nun veu resultáu dalu. Precisu d´algún xeitu que me permita puxar pur tolu que quieru, peru pul momentu las mias fuercias van finandu.
Ata agora fou´l miéu turnu, creyu qu´agora yía´l del destín.










